Ramon Madaula : “L’èxit seria poder viure d’això”

De sacerdot sospitós de pederàstia a professor acusat d’assetjament sexual, poca broma. Ramon Madaula ha passat en poques setmanes —amb parada de vacances a Formentera— d’un personatge molt complex i tèrbol a un altre que no ho és menys. L’obra del sacerdot, Dubte, que dirigia la seva dona, Sílvia Munt, va ser un dels èxits de l’últim festival Grec i tornarà aquesta temporada als escenaris, mentre que la del professor, una posada en escena de la cèlebre i controvertida Oleanna, de David Mamet, que firma David Selvas, arrenca al teatre Romea la setmana que ve. Madaula és, a més, notícia per un tercer personatge, menys recargolat, Gonzalo Chacón y Martínez del Castillo, contador mayor de Castilla, mestre-sala i mentor d’Isabel la Catòlica, a qui personifica a la sèrie televisiva sobre la reina. Li deixo anar així d’entrada que una amiga m’ha dit que està irresistible en el paper i reacciona amb aclaparada incredulitat, desconcertat i tancant l’assumpte amb un gest amb la mà. No es considera guapo, carai!

 “Les sèries en general no m’entusiasmen, però aquesta té rigor, i mira quina contradicció en aquests moments confusos: la sèrie sobre la gran reina espanyola és en bona mesura un producte molt català, amb la direcció i la meitat del repartiment, inclosa la sobirana (la barcelonina Michelle Jenner), catalanes”. Apunto que és una mica com Els Tudor però ambientada a Castella. Fa que sí amb el cap. “I amb quatre peles, però els guions són molt rigorosos històricament i, tenint en compte, l’escàs pressupost està molt bé”.

Sembla que a Oleanna han optat per disminuir la càrrega sexual de la peça. “Pensem que és secundària. És al que s’aferra ella, l’alumna, per tenir poder sobre el professor. Però l’assetjament no és el tema”. Mossèn pederasta, professor assetjador… “Sí, ho vaig pensar de seguida, el que m’agrada d’ells és que són personatges ambivalents i ambigus. Però a Dubte era important saber si hi havia hagut o no alguna cosa i aquí és només un pretext per explicar com dues persones no es poden entendre. De fet, tot el que passa entre ells i és motiu de denúncia de l’alumna ho veu l’espectador en escena. Realment, el que ella no suporta és l’abús de poder”.

Li comento a l’actor que sembla que està en un moment dolç de la seva carrera. “No, no, estàs equivocat, a Catalunya i a Espa-nya el sostre d’un actor és poder viure d’això, del teatre. Això és l’èxit. I és impossible. Jo en realitat no puc. Vaig tirant, com tants, ara va bé però pots passar a estar sis mesos sense que ningú no et truqui. Aquesta és la vida dels actors d’aquest país. D’una gran fragilitat. S’ha de viure d’altres coses, de la televisió. No estàs mai en el moment que ja ho has aconseguit, que ja va endavant. A Catalunya només Paco Morán i Pepe Rubianes vivien del teatre. Per aquesta por del buit, consubstancial a la professió jo sempre intento impulsar projectes, obres que m’agraden”.

Li pregunto quina classe d’actor és. Durant un instant mira l’infinit i els ulls d’un blau sorprenent semblen reflectir l’aigua del mar a Es Còdol Foradat, el seu paradís formenterenc. “A mi aquesta feina em costa molt. Però no ho dic per falsa modèstia, la feina dels actors als qui els surt tot amb facilitat no m’interessa gaire. Pateixo molt. Però és que aixecar un personatge és una feina d’atleta. Has d’ensopegar, tornar-te a posar de peu, dedicar-li molt d’esforç i moltes hores. Aspiro que es vegi una persona a l’escenari, no un actor interpretant-la. És una feina difícil, dura i pesada. Comparable en molts sentits a l’esport professional”. Dels seus papers preferits diu que tant li fa el drama, la comèdia o els clàssics, el que li cal és entendre el que està fent, “si empatitzo amb el personatge surt el millor de mi”.

Madaula ha fet poc Shakespeare. “Només un, El mercader de Venècia al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), la temporada passada, en el paper de Shylock. Bé, de fet, vaig fer de Romeu en un Romeu i Julieta que va muntar Joan Ollé fa molts anys, quan jo encara estudiava”. Li agradaria fer-ne més? “Depèn més de amb qui que l’obra en si. El meu autor preferit realment és Txèkhov, el que més m’emociona. Aquí mai he sabut fer-ho del tot bé. Saps què té d’extraordinari, el teatre?”, diu de sobte agitant les mans sobre el marbre de la taula. “Els guions sempre són boníssims; és clar, com els guionistes són Shakespeare, Txèkhov, Mamet… defensar històries així és el que m’apassiona”.

Treballar en sèries de TV-3 de gran audiència com Ventdelplà l’ha convertit en una cara popular. Famós? “Deixem-ho en famoset, la fama és Messi. De fet, això del star system català és una de les ximpleries més grans que he sentit mai. Una estrella és algú que produeix i mou diners i aquí no hi ha res de tot això”.

De treballar amb la parella, una cosa que s’estila en l’escena catalana (funcionen molt bé els tàndems Calixto Bieito-Roser Camí o Julio Manrique-Cristina Genebat), considera que “és perfecte; si no et dediques al mateix l’empatia és difícil. Treballar amb la parella facilita les coses. La Sílvia sap el que passo jo i viceversa. Ens agrada treballar junts. No em sembla tan especial: Catalunya és plena de negocis en què treballen marit i muller i a ningú no li sorprèn”.

 

Read more here – http://elpais.com/ccaa/2012/09/26/quadern/1348695990_305047.html

This entry was posted in Uncategorized. Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s