Tancar

No es fàcil fer vida normal un cop tornat de vacances, sobre tot per a la gent de costums. Aquesta setmana, sense anar més lluny, m’he trasbalsat molt perquè alguns dels llocs de pas han canviat poc o molt i m’han fet repensar la meva ruta diària.

 He trobat tancat el bar on hi anava a fer un mos quan no esmorço a casa. M’agradava la truita de patates que feia la dona de la casa i la manera com el cambrer tirava la cervesa, cosa difícil de trobar a Barcelona. M’ha explicat l’amo quan l’he trobat pel carrer que hi havien entrat a robar la nit passada una colla que savia molt bé el que es feia, més que res perque li han netejat la caixa i la màquina escurabutxaques, sense fer res mal bé. Una feina tant pulida només l’ha poguda fer algú que s’ha begut molts carajillos a la barra d’aquell bar.

Al costat mateix, hi ha una botiga que em té el cor robat perque encara arreglen bosses i maletes de pell. A la porta hi ha un cartell que diu: “Reparació artesanal” i, a sota, ara mateix hi penja un paper escrit a ma: “”He anat a buscar material. Torno d’aquí a mitja hora”. A ningú no se li acud entrar ni forçar la porta fins que no torna l’amo, com si l’advertència fos dissuasoria.

Faig via carrer avall i em trobo la persiana metálica tirada a una botiga on abans sempre m’aturava davant d’un lloro per apendre a xiular. Ja no hi ha ni lloro, ni gats ni gossos. Trobo l’antic propietari al costat de casa i m’explica que el gestor li va recomenar tancar durant les vacances, sense avisar ningú, perque així s’estalviaria de negociar i donar explicacions als empleiats.

Mai m’hagués pensat que es pogui ser tant barrut fins que vaig a parar al restaurant que dino quan no ho faig a casa i sóc pel barri. Els treballadors de sempre m’expliquen que la mestreça ha tocat el dos i els ha deixat en mans d’ una franquicia sense previ avis, d’amagat, com si no els hagués conegut. El mateix truco que ha fet servir el de la botiga d’animals: s’ha jubilat d’amagat. Els nois se senten traïts i no saben com sortirse’n perque la nova empresa no els respecte ni el sou ni l’antiguitat. M’aseguren que aquesta és una pràctica tan corrent últimament com la de traspassar el bar als xinesos, que l’endemà obren i baixen les portes como si no hagués passsat res.

Fill de botiguera de poble com sóc, gent que no tancava ni al mig dia i explicava fil parranda, de viva veu o per escrit, tot el que passava a casa a fi de complaure i fidelitzar el client, m’adono que ara ja només interesa el consumidor. La vida ja no queda escrita a les parets dels bars i la meva única recompensa es quan em paren els paquis de la botiga del costat i em dien “I dons? que està enfadat? quan fa que no ve?

Read more here – http://elpais.com/ccaa/2012/09/26/quadern/1348691324_262869.html

This entry was posted in Uncategorized. Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s